“El sentit de la responsabilitat social dels homes íntegres neix d'un instint fiable, no d'una ideologia sospitosa” J.Liedloff

“Un sistema emmalalteix i es mor quan les condicions naturals que calen per la seva plena expressió són distorsionades, destorbades i negades. I la condició més fonamental és el contacte íntim amb si mateix. La capacitat de veure's, de sentir-se i d'expressar-se sense destorbs i, més encara, amb amor i expectatives d'expansió.” J.Liedloff

“Només es pot expressar a la nostra experiència el que tenim a la nostra consciència.”

I per què enceto aquestes ratlles amb una tal afirmació?

Doncs, perquè retraten la situació que vivim a Catalunya. Què se n'ha fet de l'embranzida cap a una independència regeneradora ? Un foc d'encenalls.
S'ha caigut en un procés encotillat per les velles inèrcies i sempre amb els ulls posats a Espanya, què diuen, què fan, què ens deixen fer.....
La mateixa dinàmica i la mateixa mentalitat que ha dominat el panorama polític del catalanisme i de l'independentisme més tou, es reprodueix en aquesta escenificació patètica del procés d'independència del Principat. No hi ha cap visió més enllà de les quatre províncies ni d'una independència purament econòmica. Perquè la consciència que és al capdavant del procés no el va generar, sinó que s'hi va trobar i per no quedar-se'n despenjada, va canviar-se de camisa i s'hi va apuntar. I per tant la consciència alliberada i de visió que va encendre'n l'espurna, no és al capdavant.

El desllorigador de l'alliberament de la nació catalana, de la qual la independència del Principat n'és només el primer pas imprescindible, no és al camp de la política. No. El desllorigador és al camp de la CONSCIÈNCIA. Mentre la vella consciència, que es defineix per la seva visió limitada i confosa, poruga i depenent, no sigui absolutament esbaldida, especialment dels centres de decisió i govern, l'alliberament i la independència ho tenen magre. Es trobaran totes les excuses per anar-ho allargant, i per mantenir-ho tot sota mínims, com si aquí no hi hagués passat res. Per què s'entossudeixen a fer un altre referèndum? No havíem quedat que s'havia de fer la declaració unilateral d'independència? La veritat es que la vella consciència, la que avui encara és majoritàriament al capdavant del procés d'independència no sap com fer-s'ho. Li manca la visió i els collons per restituir a la nació catalana, a la nació catalana sencera, el seu dret inalienable de llibertat i plenitud. La vella consciència no sap que la llibertat de les nacions no pot dependre de referèndums? Per l'amor de Déu! Perquè accepten aquest paranys? I perquè se'ls engiponen? Perquè tenen por. Perquè temem el conflicte i ho volen tot pla. Legalitat. Justificar-se davant del món. Com si el món hagués allargat mai la mà a la nació catalana!! Pregunteu-ho als anglesos al 1714, i als aliats al final de la segona guerra mundial, i a aquesta Europa que s'omple la boca parlant de drets individuals, però no belluga ni un dit, més aviat els arronsa tots, per a que les nacions oprimides d'Europa tornin a respirar. Els vots no poden legitimar ni deslegitimar el dret inalianable de ser que té tota nació. A tot estirar poden legalitzar una situació. Però la tasca dels qui són al davant d'aquest procés hauria de depassar aquestes formalitats i demostrar amb fets que la nació catalana torna a agafar el lloc que li correspon al món, sense demanar ni pidolar el permís ni el reconeixement de ningú. Us asseguro que el món reconeix sempre el coratge. I menysprea els pidolaires.

La vida d'una nació i la seva plenitud depassen i van molt més enllà del nivell de consciència dels individus que hi poden viure en un moment determinat. Portar a referèndum la llibertat d'una nació, la seva plenitud, ens hauria d'esgarrifar tant i més que fer votacions per decidir si una persona pot ser lliure o no. La llibertat i l'autogovern d'una nació s'ha de reconèixer com un dret inalienable, indiscutible, no sotmès mai al parer dels individus que hi viuen en un moment històric determinat. Les nacions són els òrgans de la humanitat, i només hi haurà harmonia quan totes i cada una de les nacions puguin viure en llibertat, i quan totes les cèl·lules, tots els individus que hi viuen treballin pel benestar i plenitud de la nació on viuen, llavors la plenitud de cada nació serà la garantia de la plenitud de les altres. Fer passar els drets individuals a davant de la plenitud i llibertat nacional és antinatural. En un organisme d'aquesta alteració de les lleis naturals se'n diu càncer. En una nació se'n diu decadència.

En tot aquest procés, que s'arrossega sota mínims i que fa caure les ales del cor dels qui ja fa temps que han deixat enrere la vella consciència, on s'ha entaforat la Veritat? La Veritat que hauria de ser el moll de l'os del discurs d'alliberament i regeneració, on és? La Veritat que totes les nacions han de viure en llibertat i plenitud al territori que els hi és propi? La Veritat que tothom qui va a viure en una nació s'hi ha d'integrar? La Veritat que els drets individuals no poden minar la vida i la plenitud nacional? La Veritat que els qui viuen en una nació i no l'estimen ni s'hi integren i la volen veure minvada o desfeta hi són absolutament il·legítims i n'haurien de ser bandejats? La Veritat que cap llei nacional o internacional té més legitimitat que la llibertat? Qui dels que lideren aquest procés s'alça per escampar a tort i a dret amb veu ferma les Veritats universals que són el fonament de tot procés d'alliberament?

La Veritat, aquesta Veritat que encén els cors i fa volar la imaginació cap a l'assoliment joiós de l'alliberament, és bandejada absolutament. Per això aquesta vella consciència no té discurs. No té ideals. Només misèria i un entossudiment amb velles inèrcies que la tornen a fer picar de cap amb la mateixa paret.

Aquesta vella consciència sempre sura a la superfície de la realitat, no es capbussa cap els territoris profunds d'on brolla l'autenticitat i el domini i per això en lloc de tibar la nació a munt, posar-li al davant la visió de la seva plenitud i treure-li de sobre tot el llast que li han carregat tants anys de submissió i destrucció nacional, va a la baixa, justifica l'error i s'hi amotlla. Prou és més fàcil que encarar-lo, dir-li que és il·legítim i que ja se li ha acabat el temps. No, és més còmode entretenir-se amb formalitats, legalismes i burocràcies, i deixar les tasques fonamentals de regeneració aparcades.

Una d'aquestes tasques de regeneració és encarar el desgavell lingüístic. La llengua és la nostra ànima i el nostre tret identitari més preciós. El que s'ha permès amb la llengua no té nom. El grau de degeneració d'aquests darrers deu anys és vergonyós. Això que es parla ja no és català. I la mateixa consciència que ha permès i ha justificat aquesta degeneració, és la que ara és al capdavant del país, amb els mateixos arguments escarransits i impotents: Que si fem el què podem, que si som una llengua minoritària.....Només excuses de mal pagador, arguments de colonitzat. No sap aquesta consciència que la llengua catalana no és una llengua minoritària, sinó una llengua “minoritzada” per un procés de colonització que l'ha anat contrafent territorialment i en l'ús? I que hi ha un camí per revertir-ho. Aturar la colonització i restituir al català el seu lloc i la seves funcions naturals de llengua d'ús imprescindible dins la nació catalana? No sap aquesta vella consciència que fent el què es pot no es va enlloc? aquesta és l'actitud del resistent. L'actitud del qui vol governar i regenerar una nació és fer allò què cal per obtenir els resultats que es volen. Però, és clar, primer s'han de tenir clars la Visió i els objectius. I la visió d'aquesta vella consciència, si en té cap, és la d'una província amb papers d'estat. Encotillada en les seves inèrcies i conseqüent amb la seva ceguesa nacional, aquesta vella consciència no ha bellugat ni un dit per a començar el procés de regeneració.

Hi ha una definició de la bogeria, que es pot ben aplicar a la vella consciència i al seu patètic paper al capdavant d'un procés que no ha gestat i que no sap com gestionar perquè li manca la visió i la consciència que en són el motor indispensable. Diu aquesta definició: la bogeria és voler que les coses siguin diferents sense canviar la manera com es fan.

Aquesta vella consciència és una consciència malalta, filla del capament vital de la colonització i el seu efecte és inevitablement malaltís i desmoralitzador. Aigualeix, esmorteïx i desinfla els ànims i les expectatives. Ben bé tot el contrari del què cal per assolir una independència amb cara i ulls que sigui un trampolí per a encetar el camí cap a la reunificació i la regeneració nacional.

El periple de les senyeres als nostres balcons són un símbol incontestable dels efectes d'aquesta vella consciència sobre els ànims del nostre poble. Ha permés que s'espellinguessin, s'esfilagarsessin i s'anessin despenjant, una darrera l'altra.

Per què el poble català no s'adona de la incompatibilitat entre la tasca de bastir una independència regeneradora i digne i la vella consciència, per què es pensa que la mateixa consciència que ja vivia bé, escanyolida a l'empara d'Espanya, pot tenir la Visió de plenitud, la fortalesa i el discurs indispensables per fer aquesta tasca amb èxit?

Doncs, perquè som una nació profundament colonitzada, i una part important del nostre poble reflecteix aquesta consciència sense ni adonar-se'n: una consciència que no sap veure la plenitud, la bellesa, la vàlua, la unitat ni les infinites possibilitats de la nació catalana; una consciència poruga, que ha interioritzat totes les mentides, el menysteniment, el menyspreu i l'odi que els colonitzadors i els seus titelles polítics i mediàtics han inoculat i inoculen sense aturador i amb persistència; que no sap mirar-se a ella mateixa i veure la seva bellesa; que no sap trobar la força dins seu; una consciència que sempre ha de fer referència a l'exterior, a Espanya.

I la consciència colonitzada té por del poder. Refusa inconscientment el poder, perquè l'associa al dominador, a l'agressor, al qui l'ha destruït. I s'entesta a rebutjar qualsevol expressió de fermesa, de poder, de domini en allò que li és propi, sense adonar-se que és justament aquest, el factor que la manté sotmesa, esclava. Fins que aquest poble no és miri amb honestedat i s'adoni que la baula perduda és el poder, el domini, l'afirmació de la pròpia vàlua. Fins que no es retorni aquest poder que ha cedit en aquest procés de colonització, no podrà veure que la vella consciència és impotent per a fer entrar aquesta nació altre volta als camins de la Història. Cal que la nova consciència de Visió i de fermesa, el fil de consciència indòmita que travessa tota la nostra història, sigui reconegut com a indispensable i sigui posat al capdavant d'aquesta nació. Només aquest canvi de consciència ens restituirà la nostra llibertat i la nostra plenitud.