Són només un tast del desgavell on som a nivell lingüístic. No pretenen ser exhaustives, sinó obrir els ulls del qui les llegeixi.

La tasca de regeneració és la que ha de capgirar el procés, però el rigor del qui seuen a l'Institut d'Estudis Catalans hauria d'ajudar, preparar i empényer aquest procés i el que fan és confonde'l i entorpir-lo.

Hi ha un parell de punts que cal destacar perquè són un element fonamental que genera una profunda confusió i barra el pas a la restitució d'una llengua catalana genuïna.

a- l'oblit que la llengua catalana és una llengua occitana.

El referent lingüístic hauria de ser sempre la llengua occitana, no els substrats que va trobar la llengua, com ara l'ibèric...al procés i de formació de la nació.
Destaco aquest punt, perquè mesos enrera un doctor de llengua catalana, independentista, va bastir tota una conferència sobre el discurs que les llengües peninsulars tenen un substrat ibèric comú, i ens va venir a dir que no passa res si la llengua catalana accepta castellanismes, al cap i a la fi ens uneix un substrat comú!!
La gent va quedar destirotada. Un senyor li digué “aquest discurs és el mateix que fan els blaveros”.
El conferenciant va demostrar la confusió típica dels qui no tenen referents clars ni són bons per a fer una anàlisi precisa dels processos.

Aqueste referents són:

Primer- que la llengua catalana és una llengua occitana i com a tal té les seves estructures i expressions pròpies que poden ser sempre confirmades fent referència a la llengua occitana.

Segon- els efectes que té per una llengua el contacte amb un substrat lingüístic, i la integració a les seves estructures pròpies d'algunes característiques d'aquest substrat és absolutament diferent que els efectes que genera la imposició d'una llengua forana amb un acte de força i amb l'objectiu de destruir la llengua del país sobre la qual s'imposa, com ha passat amb el castellà i el francés a Catalunya.

Hom demostra una manca de rigor absolut quan es fa servir la paraula “llengües en contacte” per a definir tant un procés com l'altre. Al primer cas la llengua s'enriqueix perquè té temps d'adaptar el substrat a la seva estructura de manera natural. Al segon cas la llengua és destruïda per un procésde repressió que l'aboca a la degeneració i a la substitució.

b- La manca de rigor lingüístic dels diccionaris catalans.

En un país com el nostre sotmés a un procés de colonització llarg i profund, la tasca dels qui fan els diccionaris no hauria de ser recollir el que la gent diu i accepta-ho, sinó garbellar què prové de la llengua colonitzadora i no de la llengua pròpia. La tasca hauria ser més d'esporgar que no pas d'engruixir.

Quan la situació lingüística sigui normal, sense la distorsió d'una llengua imposada, la creativitat genuïna del catalanoparlants enriquirà la llengua i els diccionaris de manera natural.
Trobar al diccionari la paraula catalana i un tros més enllà la paraula castellana per dir la mateixa cosa, només reflecteix colonització, i no tant sols la reflecteix, sinó que l'aprofundeix perquè justifica el bandejament de les paraules catalanes i dóna arguments als qui no els costa gaire d'amotllar-se a la baixa. La frase “és al diccionari”, “ja ho han acceptat” quan és una paraula o expressió que és clarament un castellanisme i que desplaça l'expressió o la paraula catalana, hauria de fer caure la cara de vergonya als senyors de l'Institut d'Estudis Catalans. Amb aquesta actitud maten la llengua.

Per mostra només un botó: perquè al diccionari hi trobem “sarna” que és la paraula castellana per dir “ronya”? O “guapa” que és la paraula castella per dir “eixerida”? O “donar l'esquena” que és l'expressió castellan per “girar l'esquena?
Amb això només es va intensificant i justificant el procés de substitució lingüística
En lloc de ser un referent fiable de la llengua, els diccionaris han esdevingut un sac on tot hi cap. Els qui els fan actuen i raonen com si la colonització no existís.