“Al qui té li serà donat i al qui no té fins el poc que té li serà pres”

Ara que els representants polítics del Principat s'esquincen les vestidures perquè Madrid ens ofega financerament, mentre no mouen ni un dit per acabar amb aquest abús, faríem bé de recordar, de gravar-nos al cervell i al moll de l'ós aquella frase que va dir el savi alemany Goethe “ per tenir, primer cal ser”.

El nostre món, i especialment la nostra nació, no només ha oblidat aquesta veritat fonamental, sinó que s'hi ha girat d'esquena. Hem reduït la nostra realitat a una carcassa buida que gira al voltant de la quantitat i el tenir, tot creant un món turmentat, que no es coneix a si mateix. Un món que no se sent ric de contingut, de les infinites potencialitats que està cridat a expressar. Un món que s'ha perdut a si mateix, i no li queda altre recurs que omplir-se amb “coses”.

La nostra nació, sotmesa a un procés de colonització llarguíssim, de sis cents anys, ha tastat el fel amargant tant de la brutalitat contra la identitat catalana, a tots nivells, històric, cultural, lingüístic, com de la mentida subtil i confusionària que s'ha abraonat contra el nostre ésser nacional amb un cinisme i una prepotència immorals. Aquesta colonització ha aconseguit que àmplies capes del nostre poble claudiqués del seu ésser nacional, i anés acceptant escapçaments continus de tots aquells trets que ens fan catalans. Aquest vinclament, aquest avenir-se a “sobreviure” com a catalans dins mateix de casa nostra, és la ferida més sagnant contra el nostre ésser nacional, perquè ha minat de socarrel el nostre caràcter col·lectiu. Ens ha fet esclaus. Ens ha llevat la nostra força, el nostre sentit com a nació. I quan hom accepta que li escapcin el seu ésser, obre la porta a què li prenguin tot. No ens estranyem, doncs, de l'espoliació que patim. Es el fruit inevitable, de la pèrdua de la nostra ànima, de l'escapçament vergonyós del nostre ésser nacional.

El qui renuncia, com fan els administradors polítics de les autonomies en què s'ha esquarterat la nostra nació, a expressar la plenitud de la seva heretat nacional, i s'avé a esclafar-la i esquifir-la acaba inevitablement perdent ”bous i esquelles”. Aquesta “llei” fonamental de l'Univers s'ha formulat àmpliament a través de diversos mites i històries, que el nostre món escapçat i esteril menysprea, perquè no és bo per a copsar-ne el seu profund simbolisme, la seva pregona veritat. En aquest sentit farien bé aquests polítics de rellegir la història d'Esaú, que ven per un plat de llenties els seus drets de primogènit al seu germà, i en fer això hi queda sotmès. O meditar sobre aquesta frase evangèlica ” A aquell qui té li serà donat, i a aquell que no té fins el poc que té li serà pres”.
Perquè el tenir va íntimament lligat amb el ser. Som aquí per expressar la nostra plenitud. I quan hom viu des de l'ésser, ho té tot. Aquesta és la tasca essencial de la nostra vida. Quan hi renunciem, el nostre lloc és donat a un altre que en sigui més digne. L'Univers es desfà d'aquells que s'avenen a la limitació de la seva plenitud, es faci en nom del possibilisme, o de qualsevol altre excusa: comoditat, impotència.....

Per això és fonamental, ara que el preludi de la independència ja arriba al seu crescendo, que els qui treballen de cor per la independència, facin de la restitució del nostre ésser nacional l'eix del seu discurs. Seria un error imperdonable i de funestes conseqüències encarar la nostra independència negligint aquesta veritat. Tenim al davant una tasca ingent per a restituir-nos tots els aspectes del nostre ésser nacional que hem anat enterrant, oblidant, negligint, menyspreant.

Aquest procés de recuperació de la nostra ànima ha de fer-se a tres nivells:

1. reconeixent que aquesta plenitud existeix, per molt que ara estigui amagada en la foscor, i portar a terme la tasca de fer-la eixir a la llum.

2. valorant i celebrant-ne tots els aspectes.

3. expressant-la amb dignitat i orgull i regalant-la tant als qui viuen dins la nostra nació, com a tots els qui des de la resta del món, la vulguin fruir. En aquest procés de recuperació del nostre ésser nacional, de restitució de la nostra ànima, el nostre caràcter col·lectiu es redreçarà i l'esperit del nostre poble tornarà a lluir amb tot el seu esplendor, perquè l'esperit és el tast de l'ésser. I, allà on l'un hi és, hi trobem sempre l'altre.

Fa sis-cents anys que la nació catalana, per la feblesa que ha engendrat la pèrdua progressiva de la seva ànima, juga el joc dissenyat per Espanya
Hem d'evitar de caure al mateix parany, d'acceptar els límits a què la inèrcia de l'stato quo ens empeny, i que la comunitat internacional, pressionada per l'estat espanyol voldrà imposar-nos, a l'hora de la independència, i això només serà viable si els que en porten el timó estan ancorats a la Visió clara, nítida, sense esquerdes, de la integritat de la nació catalana. Si estan fidelment compromesos amb la restitució de la seva ànima.
S'ha de tenir un discurs propi que parli de la legitimitat i de la restitució, implícites amb la independència que volem.
S'hi ha d'anar amb actituds i conviccions clares que contemplin la possibilitat de fortes tensions, de cops de porta als morros, però amb la decisió feta que allò que és intrínsec a la identitat nacional catalana no serà objecte de negociacions.
Qui porti el timó ha d'haver demostrat en aquest procés una profunda integritat i fortalesa de caràcter, que garantirà als moments decisius la independència, la fidelitat que restituirà la plenitud del nostre ésser nacional. No oblidem que “el caràcter és el destí”, perquè el caràcter és allò que realment es comunica, el què s'imposa. Es el què som el què es percep, i no el què diem o fem. Davant de posicions legítimes que es mantenen sense esquerdes ni ambigüitats, el món sempre s'hi acaba doblegant.

Vivim uns moments crítics.
I per al gran mal que corseca la nostra nació, només hi ha un remei que en garanteixi el guariment: una independència que tingui com a eix central la restitució de la plenitud del nostre ésser nacional.

Basar el discurs de la independència en l'economia és d'una miopia perillosíssima. Cal ja, des d'ara, portar al centre del debat el genocidi que ha representat sis-cents anys de submissió política i de colonització nacional, que ha matat la nostra ànima; i de la necessitat imperiosa de la restitució del nostre ésser nacional de mà de la independència.

Qui porti el timó del procés de la independència ha de deixar clar, ja ara, que no és pels diners que volem la independència, deixar clar que no acceptarem la independència a qualsevol preu, com ens la voldran vendre, i com hi haurà qui tindrà la temptació d'acceptar en nom del possibilisme, malgrat que la nostra història ens demostra un cop i un altre que el possibilisme serveix gairebé sempre per emmascarar la feblesa i la traïció. Hem de deixar clar que no volem esdevenir una altra Irlanda, dividida i amb la llengua pròpia totalment substituïda, per culpa de la manca de visió dels qui portaven el timó.

Quan el nord diàfan de la nostra independència sigui la restitució de la plenitud del nostre ésser nacional, i es verbalitzi amb claredat i coratge, el procés esdevindrà fàcil i natural. I els diners, oh, els diners!! com diu la saviesa popular, sortiran de sota les pedres.