“Catalans no us empedreïu més en els límits. Gireu l'esquena als qui els justifiquen”

“ Esborreu els pensaments i les accions ancorades en els límits, i la plenitud es revelarà”

La nostra experiència tant individual com col·lectiva no depassa mai el nostre nivell de consciència. Contínuament fem una tria, sovint inconscient, entre la veritat i l'error. I allò que decidim acatar esdevé la nostra experiència.

La regeneració és senzillament i bàsica optar conscientment per allò que és la veritat de tot ésser: la plenitud. És estabilitzar-se en la Visió de plenitud nacional i fer-la palpable a la nostra quotidianitat per mitjà de l'acció recta i adient.

La regeneració no és especialment difícil, però exigeix, per acomplir-se amb naturalitat, eficàcia i la plena implicació de tots els catalans, un lideratge al capdavant de la nació que:

1. Demostri una fidelitat absoluta a la Visió de plenitud i integritat nacional.
2. i desplegui la fortalesa de caràcter que cal per expressar aquesta Visió.

La regeneració nacional abraça tres àmbits absolutament interdependents, però que separem, per a aclarir-ne el contingut amb més precisió.

• Declaració unilateral d'independència del Principat.
• Regeneració històrica, lingüística i cultural.
• Reunificació nacional.

Declaració unilateral d'independència del Principat.

Per engegar un procés de regeneració nacional, el primer pas és la independència política, que forneix el poder i les eines legals per transformar la colònia que avui és Catalunya, en una nació amb tots els ets i uts.

Des de la perspectiva del FÈNIX, la independència del Principat no és una finalitat en ella mateixa, sinó un primer pas imprescindible per crear un espai dins la nació des d'on posar fil a l'agulla a la regeneració, i que s'ha de cloure amb la restitució de la nostra plenitud nacional en tots els àmbits: territorial, lingüístic, cultural, econòmic...... i espiritual.

La declaració hauria de ser unilateral, clara i ràpida. Pretendre obtenir el vist-i-plau d'Espanya, demostra una vegada més la persistència d'aquesta vella consciència que té por de posar-se dreta, i espolsar-se d'una vegada els lligams i les febleses que no li deixen defensar amb una sana assertivitat els drets legítims de la nació catalana, el primer dels quals és la llibertat política.

Ja ho va deixar dit Goethe, el savi alemany, quan hom no dubta i fa allò que cal fer, tot l'univers es posa al seu servei. Quan la declaració d'independència del Principat es faci des de l'absoluta fermesa i la plena defensa dels interessos nacionals, la comunitat internacional començarà a mirar-nos amb respecte i agafar-nos seriosament.

Regeneració històrica, cultural i lingüística

Aquest punt és el moll de l'ós de la independència. I hauria de ser entès per tots els catalans com el seu objectiu final.

La paraula mateixa ja es defineix. Què es regenera? Allò sobre el qual s'hi ha estès el tel de la degeneració.

Ja hem explicat abans que, a nivell nacional, la regeneració implica:

1. fer veure amb claredat quin ha sigut el procés de colonització, com s'ha desplegat, els seus efectes en tots els àmbits, i especialment en la configuració del caràcter dels qui l'han patit.

2. revertir-lo, desmuntant un per un tots els seus mecanismes i esborrar l'empremta nefasta que ha deixat en tots els àmbits de la nostra vida nacional i individual.

La regeneració afectarà, com una bufada d'aire corrent que s'emporta les pudors i el fum, tots els àmbits de la nostra vida col·lectiva, però es concentrarà en aquells àmbits més malmesos, que són justament els que defineixen la nostra identitat: la llengua, la cultura i la història.

La regeneració històrica

Regenerar la nostra història vol dir senzillament reescriure-la tal com va passar.

La història de la nostra nació és una història amagada, manipulada i contrafeta pels qui s'han entestat tots aquests segles a fer passar la nació catalana per regions dels estats espanyol i francès. Aquesta història dels colonitzadors s'ha escrit amb la mentida, la manipulació i el cinisme de la vella consciència que no té cap escrúpol a matar, anorrear, dividir... i mentir per justificar el món que li interessa.

Aquesta història passa per sobre els fets cabdals que configuren la nostra nació i llegeix esbiaixat tot allò que li interessa per justificar el seu punt de vista. Viu de tòpics falsos(1) que es repeteixen per veure si així esdevenen reals a l'inconscient col·lectiu d'aquest poble.

Fa segles que la història de la nació catalana s'ha fet invisible a les escoles, a les universitats..., tirant llarg és un apartat curt i manipulat de la història d'Espanya. Una història de segona o tercera divisió. Òbviament, si la colonització vol esborrar i assimilar la nació catalana, ha de començar per esborrar i assimilar la seva història. Llevar-li la vàlua. Fer-la insignificant. Una nació sense història no existeix. Una nació amb una història esquifida, és això, esquifida. Per això aquesta obsessió a capgirar, amagar i apropiar-se de la història dels catalans.

Tot i que ja hi ha homes i dones que han començat a furgar els forats que aquesta mentida de la nostra història té a tort i a dret per treure'n l'entrellat, la regeneració ha de portar aquesta tasca d'investigació històrica seriosa i alliberada dels tòpics que ens enceguen a un nivell més professional. Ha d'esdevenir en aquesta etapa de regeneració un dels objectius primordials de l'estat.
S'han de posar a l'abast dels qui han demostrat un sincer desig d'esbrinar la veritat, totes les eines, les facilitats i els diners que calguin perquè aquesta tasca es faci més enllà del voluntarisme i culmini, en un període no gaire llarg, amb la restitució de la veritable i sencera història de la nostra nació als llibres de text, a les universitats i a tots els àmbits de la nostra vida nacional.
Quan la nostra història sigui reescrita des de la visió objectiva, ens adonarem que és fascinant i potent. Redescobrirem les nostres arrels occitanes i el lligam amb el catarisme, aquesta força espiritual que va crear una societat esclatant enmig d'un món encara brutal. Aquestes arrels que ara són absolutament ignorades, i negligit el seu sentit i la seva influència, s'entendran com un factor cabdal del nostre caràcter, com una causa fonamental de la voluntat d'anorreament de la nostra nació per part dels poders de l'església romana i dels estats més proclius al poder temporal i absolut, francès i castellà. I sobretot com el que forneix el sentit i el propòsit històric de la nació catalana, com una guardiana de la veritat. La veritat que és l'esperit el qui fa les obres i allibera.

La regeneració ha de posar la nostra història al mateix nivell de consideració, d'estudi i de divulgació que la que té la història a tots els països lliures i civilitzats.
Els catalans hem d'estudiar, conèixer i enorgullir-nos de la nostra història amb la naturalitat que ho fan els països que no han passat pel tràngol de la colonització. Quan assolim aquesta normalitat, la regeneració s'haurà acomplert.

És el tòpic del país petit.

Es repeteix a tort i a dret que som un país petit. Quin país tenen al cap els qui diuen i repeteixen això? El Principat?
La nació catalana, des de Salses a Guardamar i des de Fraga a Maó té prou superfície per esdevenir un estat europeu absolutament “normal” en tots els aspectes, inclosa la mida.

D'altra banda una nació no la fa gran la seva dimensió física, sinó la consciència dels qui se'n senten membres, de tots els qui l'han anat afaiçonant, especialment els seus fundadors, i tots els qui n'han sabut contemplar la seva grandesa i l'han expressada. I la nació catalana té un geni que ha fet fruit abundós i de qualitat.

Per què, doncs, aquesta obsessió a repetir que som un país petit? Què s'hi amaga darrera d'aquest tòpic?
En primer lloc l'acceptació de la fragmentació i la divisió que la colonització ha forçat sobre el territori, però sobretot el menysteniment i la manca d'autoestima que ha inoculat a l'inconscient col·lectiu d'aquest poble. A la vella consciència li és impossible pensar en paràmetres de nació catalana; a tot estirar pensa amb els paràmetres que la colonització ha creat. I llavors, és clar, percep un país petit. S'ha cregut la petitesa, la manca de vàlua... que la colonització ha sembrat i expressa aquesta percepció a la seva visió del país. No gosa anar més enllà de la cotilla física i mental que la colonització ha creat a la seva ment i a la seva psique.

D'altra banda la idea que som un país petit ajuda a justificar les polítiques febles i ambigües que aquesta vella consciència fa en àmbits fonamentals com el lingüístic, ajuda a justificar que s'ignori i es giri l'esquena a la resta de la nació. Si el nostre país són les quatre províncies no hi hem d'anar a fer res a casa dels altres! Ajuda a justificar la manca de Visió nacional.

No, no som un país petit. Som una gran nació que ha estat minimitzada per un llarg procés de colonització. Una colonització que ha anat expulsant, amb guerres, exilis i assassinats els homes més fidels al país. Els més lúcids. Una colonització que ha forçat amb polítiques genocides la destrucció dels signes d'identitat, la fragmentació del territori i, sobretot, la divisió dels catalans.

On és, doncs, el país petit? Bàsicament a la ment dels qui s'han doblegat a la colonització i no la qüestionen. El país petit és el paradigma de la vella consciència. No és ni de bon tros la nostra realitat nacional.

La regeneració lingüística i cultural

La regeneració lingüística és l'àmbit més fonamental del procés de regeneració.
La llengua és l'ànima de la nació. És el seu símbol d'identitat més evident. Reflecteix el caràcter dels catalans i la seva manera de veure el món.
Per això la llengua ha sigut el cavall de batalla de la colonització.
Les estratègies, les polítiques, les mentides orquestrades per anorrear la llengua han sigut diverses i sistemàtiques. Fa sis cents anys que hi ha una erosió lingüística sense aturador. Només això hauria de fer adonar a tothom la importància que té la llengua dins del context nacional català. I per tant la importància i el lloc destacat que tindrà dins el procés de regeneració.
No ens entretindrem aquí a detallar les estratègies emprades. Serà tasca del judici a la colonització destapar-les i analitzar-les. Unes primeres temptatives d'anàlisi les podeu trobar al document “la mentida de la llengua” i al power point .... en aquest mateix web.

Aquí ens centrarem en els dos eixos de regeneració bàsics.

La llengua és el tema al voltant del qual s'han bastit arguments més erronis i injustificables, i com que s'han repetit a tort i a dret, molts se'ls han acabat creient, i s'empren per justificar els efectes nefastos de la colonització, i de les polítiques lingüístiques migrades i contradictòries que no la qüestionen.

Qualsevol argument per ser veritable ha de ser universal. Això vol dir que ha de ser vàlid per a tothom. Els arguments lingüístics han de passar pel mateix raser. Quan uns arguments només s'apliquen per justificar determinades situacions lingüístiques, però no es fan servir per a totes les llengües, vol dir que són falsos.

Per a regenerar la llengua i restituir-li el lloc que li ha arrabassat la colonització hem de fer les mateixes polítiques que fan tots els països que gaudeixen de plenitud lingüística.

a- fer la llengua catalana, la llengua pròpia de la nació, la única llengua oficial.

Tots els polítics i lingüistes, i molt especialment els colonitzadors, saben que només quan una llengua és necessària en tots els àmbits de la vida pública, té la salut assegurada. Sembla que només els polítics i responsables lingüístics dels països colonitzats se n'oblidin.

Pretendre que la llengua d'un país hagi de conviure amb una altre llengua imposada és condemnarla a mort. La mort pot ser més lenta o més ràpida, però és indefugible. Si fem una ullada a la història d'Europa veiem com a Irlanda, per exemple, la cooficialitat del gaèlic i l'anglès que la independència va acceptar, ha acabat amb la desaparició total del gaèlic. Una legislació errònia ha fet més efecte i més de pressa que segles de repressió. I a casa nostra l'obsessió amb el bilingüisme social, i amb el trilingüisme a l'escola des de la infantesa ha generat unes generacions que no tenen cap domini de la llengua. El resultat és aquest “català” que ara es parla, és una traducció literal del castellà. Aquest és el camí recte cap a la desaparició total. El que hauríem d'entendre és que això no és casualitat, sinó el resultat inevitable del bilingüisme.

Només mireu els països que tenen llengües potents. La llengua no ha de compartir cooficialitat amb cap altre dins el seu territori. El món mediàtic és monolingüe emprant la llengua pròpia. L'escola no ensenya un altre llengua fins a l'institut. Prou saben que calen uns anys per aprendre i sedimentar bé una llengua si volen que quedi fermament fixada com la llengua pròpia, individualment i col·lectivament.

Diuen que si vols obtenir uns determinats resultats, només cal observar que fan els que ja frueixen d'aquests objectius. En el cas de la llengua és ben evident. Si volem restituir el català com a llengua nacional, s'han d'aplicar aquestes mateixes polítiques que apliquen els qui gaudeixen de plenitud lingüística. No ens errem, no és qüestió de quantitat de parlants, com ens volen fer creure, és qüestió única i exclusivament de claredat d'objectius i de polítiques adients per assolir els objectius.

b- restituir un model de llengua genuïnament català.

Aquesta restitució és fonamental si volem que el català no es fongui en la degradació i, sobretot, perquè torni ha esdevenir una eina de cultura potent.
Només quan una llengua és genuïna pot expressar i transmetre la concepció del món que hi ha darrera de cada cultura.

Els arguments que darrerament es fan servir per confondre i evitar mirar les causes de la degradació lingüística que patim, són absolutament falsos. 
Ens diuen que les llengües són per comunicar-se, que la qüestió és entendre's. Tant és si l'ús que fas de la llengua és correcte o no. Aquest és un argument a la baixa, típic de la vella consciència, que cerca més justificar-se que fer el cal fer.
És clar que una llengua és per comunicar-se, però una altra funció íntimament lligada amb la comunicació, és la concepció del món que la construcció de cada llengua transmet. Quina comunicació hi pot haver emprant una llengua sense suc ni bruc, absolutament degenerada! Doncs limitada i trista. És com parlar amb un home sense personalitat, sense punts de vista propis, que només manlleva el punt de vista dels altres. Aviat tothom se n'avorreix.
No ens enganyem quan una llengua és genuïna, rica i polida, les idees que es poden comunicar són més i més ben articulades, i el goig d'emprar-la i sentir-la és incomparable.
Retornar la bellesa, la genuïnitat, la riquesa a la llengua enriquirà la nostra comunicació. I tornarà a fer goig de sentir a parlar català.

Una altra argument és que les llengües evolucionen. Per l'amor de Déu només la manca de rigor més absolut, o el desig d'embolicar més la troca, pot confondre l'evolució normal d'una llengua amb la degradació fruit d'un procés de colonització. Quan una llengua és sotmesa a un procés de colonització que imposa una altra llengua i força els parlants d'aquesta llengua a emprar-la i a conviure-hi, la degradació n'és el resultat inevitable.

La regeneració lingüística l'han de fer gent que accepti el que els creadors d'aquests arguments volen ignorar, que aquí hi ha hagut i encara hi ha un procés de colonització lingüística actiu i que els problemes lingüístics que patim en són els seus resultats, volguts i cercats tant pels colonitzadors com pels qui han acatat la colonització.

Quan ja no cerquem justificar més allò que és injustificable, i l'objectiu clar sigui restituir-nos una pàtria i una llengua alliberada dels efectes de la colonització, podrem començar a treballar seriosament. Pretendre salvar la llengua sense qüestionar les causes de la seva degradació, és una feina inútil.

La reunificació nacional

La reunificació nacional serà el fruit natural del procés de regeneració.

Quan Catalunya retrobi la seva veu i la seva dignitat. Quan s'hagi reescrit la història. Quan s'hagi extirpat la mentida i la feblesa del nostre cos nacional. Quan el procés de colonització i les seves empremtes s'hagin esborrat i la plenitud econòmica, lingüística i cultural siguin el nostre pa de cada dia. Quan l'Esperit de la nació llueixi sense cap de les ombres que ara li fan nosa, la resta dels nostres territoris, es giraran cap a la seva crida. Un cop la flama de l'Esperit sigui clarament visible, la unitat serà irreversible.

Els camins seran fàcils, perquè només caldrà reconèixer allò que ja és una nació, però que l'error de la colonització ha volgut separar i alienar.

Tal com el mur de Berlín va caure, en pic les condicions van ser favorables, el mur metal, psicològic i polític que s'ha bastit separant els territoris de la nació catalana, caurà com un castell de cartes, que no té cap fonament on recolzar-se.

La nostra feina primordial és fer ben feta la tasca de regeneració. Fent visible altra vegada la nostra nació. Retornant-li la grandesa espiritual i material que li és pròpia.
Aquest procés netejarà l'inconscient col·lectiu i nodrirà l'autoestima dels catalans. I la integritat territorial en serà un corol·lari indefugible.

Amb la reunificació, l'estructura de l'estat haurà de tornar a fornir-se d'un centre superior al de les Generalitats dels diferents territoris. Un parlament que vetllarà per la integritat i plenitud nacional i s'establirà al bell mig de la nació, a la vessant Sud de les terres de l'Ebre, en una ciutat bastida de cap i de nou, expressament, per crear un equilibri de poder entre tots els territoris. Les Generalitats en seran els braços territorials amb ample capacitat de decisió, i amb l'objectiu final d'assegurar que tot el què es faci a cada territori, incrementarà el benestar i la integritat de tota la nació.

Quan tot el procés de regeneració i reunificació s'hagi clos, quan aquest nou parlament, símbol de la integritat nacional, s'hagi constituït, podrem tornar a caminar plegats i amb fermesa els camins de la història, tocats per la saviesa i la fortalesa dels qui s'han enlairat per sobre de la mentida i els límits que els volien anorreats.