“Les nacions es poden refer més aviat de les depressions econòmiques que de la degradació de l'esperit” D. Thompson

Fa sis cents anys que la nació catalana pateix un procés de colonització. El Compromís de Casp va ser el punt d'inflexió on interessos partidistes, religiosos... es van imposar sobre els interessos nacionals i no només van permetre sinó que van facilitar el començament del desgavell que la nació catalana ha patit i encara pateix. En aquell moment, especialment des que un mateix rei de nissaga castellana va governar totes dues nacions, encara independents legalment, la minva de la nació catalana tant a nivell internacional com nacional es va fer evident i innegable.

Aquest procés va començar, com tots els processos colonitzadors, erosionant els tres puntals més vitals de la nació: classes dirigents, llengua i cultura, i finances. O sigui, el lideratge, la identitat i la base material de la nació.

I es va definir per

1. una ASSIMILACIÓ de les classes dirigents nacionals- en aquell moment la noblesa- als interessos castellans, deixant la nació orfe de classes dirigents fidels al país.

   Hem de fer memòria que el rei i la noblesa eren la classe dirigent més poderosa. la Generalitat va néixer com un braç de l'estructura de l'estat, el cap del qual era el rei. I tot i que el rei al Compromís de Casp i fins el 1714, formalment reconeixia la nació catalana, de fet, l'anava enfonsant en una situació de dependència i submissió. Les elits més poderoses, el rei i molts nobles s'havien girat clarament d'esquena a la nació i als seus interessos.

2. una progressiva SUBSTITUCIÓ lingüística del català pel castellà a les estructures de l'estat català i de l'alta cultura de la nació, i l'apropiament fraudulent del geni creatiu català (cas del Tirant lo Blanc entre d'altres que es feren passar molts segles per obres escrites en castellà ).

   Amb això erosionaven el prestigi de la llengua nacional, plantant la llavor del sentiment d'inferioritat i de la poca vàlua de la identitat catalana i dels seus signes més significatius.

3. una progressiva càrrega fiscal, que desviava la riquesa de la nació catalana cap a Castella per mantenir el finançament de les guerres i dels interessos reials hispano-castellans.

És bo de recordar que en una de les guerres que endegaven els reis castellans i finançaven els impostos dels catalans, es va cedir com a botí de guerra tota la Catalunya del Nord als reis francesos, sense ni fer-ho saber a la Generalitat del Principat, que se'n va assabentar a misses dites i sense cap possibilitat de fer-hi res. Això sol ja diu quina consideració tenien per la nació i per les estructures de govern de la nació, que havien nascut per fer de contrapès al poder reial, i que ara eren absolutament negligides.

Un altre exemple que per si sol ja defineix la manca de poder real i la mentida en què vivia la nació catalana va ser el descobriment d'Amèrica, fet per catalans, i que va ser manipulat i apropiat per la corona i fet servir per engrandir i finançar la idea de l'Espanya castellana.

Aquest procés va treure's la careta que portava a la guerra del 1714 on les ambicions assimiladores castellanitzants es van imposar sense escrúpols.

La guerra del 1714 és el resultat inevitable d'un procés que havia anat situant la nació catalana en una clara inferioritat respecte Castella.

El factor més important que havia generat aquesta inferioritat era que el nucli superior de l'estructura de l'estat, el rei i gran part del nobles catalans, anaven contra els interessos, la integritat i la plenitud de la nació catalana.

Malgrat que les Generalitats representaven uns interessos importants i l'àmplia voluntat del poble, el resultat de la guerra del 1714 demostra un fet que molts es neguen a acceptar: que una nació que ha estat traïda pels seus dirigents té mala peça al teler.

Hi ha un axioma que els catalans hauríem de mirar de cara.

Una nació no es pot vèncer i mantenir sotmesa tants segles si no hi ha una traïció sistemàtica de les classes dirigents. I aquesta traïció començà al Compromís de Casp.
Només la traïció interior podia fer tombar una nació com la catalana, de la grandesa que expressava al s. XV, cap el pendent avall que es féu imparable el 1714 i que s'està tancat aquests darrers deu anys, amb l'assimilació generalitzada.

Des del 1714 aquest procés de colonització s'aprofundí i perdé la vergonya. Als tres punts bàsics esmentats, se n'hi anaren afegint d'altres, a diferents moments històrics, per soscavar encara més la unitat i la identitat

1. l'esquarterament en províncies i la cessió administrativa d'àmplies zones (la Franja) a regions no catalanes.

   L'objectiu final era acabar de desfer la consciència unitària de nació.

2. l'atac a tots nivells, legal, ideològic, demogràfic.....i darrerament mediàtic de l'ànima de la nació, del seu signe d'identitat més clar, la llengua.

L'objectiu era:

• destruir no només el sentiment d'identitat saludable que té tota nació lliure, sinó, i sobretot, el sentiment de vàlua associat a la identitat catalana. Es cercava anorrear l'autoestima del català.
• sembrar la mentida i la confusió per minar la percepció i l'ús natural de la llengua. I deixar plenament inoculades a l'inconscient col·lectiu català la por i l'autoodi, que barren absolutament la possibilitat del pensament clar i l'assertivitat per expressar-lo.

Aquests darrers anys, amb la força dels mitjans de comunicació, que són l'exercit més poderós contra la nació catalana, i amb el vist i plau dels actuals dirigents polítics i lingüístics de tots els territoris en què s'ha esqueixat la nació, el procés colonitzador s'està cloent amb una rapidesa astoradora.

1. la llengua és plenament substituïda a àmplies zones de la nació, sobretot a les ciutats.

   El bilingüisme no tant sols no es qüestiona sinó que es ven com la panacea.

   L'efecte inevitable d'aquesta imposició del castellà és la degradació del model de llengua. La llengua “catalana” dels mitjans de comunicació i del carrer és una traducció literal del castellà. Expressions, girs....tot ha estat bandejat amb l'alegria pròpia, d'una banda, dels inconscients i, de l'altra, dels qui veuen els objectius de destrucció nacional acomplerts.

2. el robatori fiscal ha empobrit la nació i els catalans fins a punts insostenibles.

3. les classes dirigents, tant polítiques, mediàtiques, lingüístiques com financeres encarnen la mateixa consciència que ha portat la nació a l'agonia actual. Encarnen el que anomenem “la vella consciència”, o sigui un pensament i uns interessos íntimament lligats als interessos espanyols i, per tant, no defensen amb claredat i contundència la nació catalana, tot i que sovint se n'omplen la boca.

El cul de sac on és la nació catalana ha encès un malestar col·lectiu que cerca l'únic camí lògic: la independència.

Però, per a fer aquesta independèncua viable és imprescindible la regeneració nacional. No hi pot haver una independència digna, que restitueixi la plenitud de la nostra nació si no es mira de cara la colonització que hem patit i que encara patim, i la capgiri.
I per a capgirar-la, o sigui, desmuntar un per un tots els mecanismes que la mantenen i escombrar-ne els seus efectes psicològics, materials i espirituals cal una nova consciència al capdavant de la nació.

La vella consciència de connivència amb el colonitzador ha tolerat l'enfonsament continuat de la nostra nació, l'embrutiment psicològic dels catalans, la negligència absoluta dels nostre esperit. És la que ha controlat i controla totes les institucions de poder i es perfila a si mateixa com la consciència que afaiçonarà la independència d'un bocí de la nació.

La independència a les mans d'aquesta vella consciència, si n'hi ha!, serà una independència purament econòmica que no qüestionarà ni tocarà res del què la colonització ha trinxat.

La independència afaiçonada per la vella consciència no pot anar més enllà d'un trosset de nació, és indiferent a la misèria espiritual en què viu aclofada la nació catalana i tant li fa l'exigència de l'inconscient col·lectiu català que crida per ser escoltat i alliberat de l'oblit i el menyspreu.

La vella consciència no vol ni pot mirar la història, no vol ni pot mirar ni verbalitzar el genocidi nacional que la nació ha patit tots aquest segles, no vol ni pot encarar tot el patiment, les humiliacions, les mentides, les traïcions, les manipulacions ideològiques que tenen aquesta nació engrillonada, no vol ni pot regenerar aquesta nació perquè aquesta tasca implica la seva autodestrucció.

I per tant, si no vol ni pot fer el procés que cal per treure'ns de sobre el llast de tants segles i guarir d'arrel la nació, li nega l'objectiu darrer i més important de la independència: l'alliberament mental, psicològic i espiritual d'aquests sis cents anys de genocidi nacional.